Dissabte al matí, i ja notem aquell cuquet a la panxa que ens diu que demà a aquesta hora ja els hi anirem fotent. A part de les tasques de casa toca anar a comprar drogues per demà, mai se sap que et pot passar.
A la tarda, el cuquet ja és un cuc, i després d’anar a buscar la “xapa” d’enguany i la tarja de pas, ens mirem el perfil de demà, el principi sembla més suau que altres anys... ara bé, el perfil des de Sant Andreu de la Vola i el perfil del riu Ges fins a sota Bellmunt és més endimoniat que mai.
Arribem a casa i toca fer l’estesa de material sobre el llit (samarreta, mitjons, gels i drogues, gasses pels dits de la Gemma, malles, mitjons...).
A l’hora de sopar un bon filet, una mica de futbol i a intentar dormir perquè a les 5 sonarà el despertador.
Un cop sona, macarrons, crema i potingues a les zones on el fregament pot fer mal.
Són les 6:10 i marxem cap a la plaça de la Sardana, on com cada any, durant mitja horeta hi podem trobar un ambient que podríem descriure com a màgic.
Després del brieffing l’espera fins a les 6:30 és llarga, més nervis, més tensió i ENDAVANT.
A partir d’aquí les sensacions són moltes i les estones per rumiar encara més.
Aquest any vaig anar perfecte fins a Puigsacalm, a partir d’aquí, unes fortes rampes al bessó dret i els bons consells al Prat de la Vola, em varen fer tornar xino-xano cap a casa.
La Gemma, cas a part, ella diu que no es va sentir bé, però com sempre la millor pescallunes fent la curta, tot i l’antibiòtic, el dolor i la por de fer-se mal de nou als dits.
Aquest any els Matxos se m’han resistit, el mateix diumenge deia que no hi tornaria més, el dilluns ja no ho veia tan clar, i avui penso que tard o d’hora i tornaré.
Som a mitjans de maig, és diumenge i per tercer any consecutiu he decidit participar a la Cursa de la Policia. Té 10 km. de distància i transcorre entre Manlleu i Vic. La majoria de gent associa al fet de parlar de recta (en aquest cas "la recta de Vic") amb una cosa plana però, us ben asseguro que de plana no en té ni un pèl.
